És creïble el que diem o el nostre cos ens traeix? podem augmentar l’eficàcia de les nostres paraules? Amb aquest llibre Marta Albaladejo ens dóna les claus per millorar com a docents i a la interacció quotidiana fora de l’aula.
La informació que transmetem amb les paraules sols és el 7% del que capta el nostre oient; el 93% restant es descompon entre: 55% amb gestos, tacte o mirades i un 38% a través del to de veu. Per tant, al preparar i fer les classes, s’ha de prestar atenció a més factors que el 7%. Sempre estem comunicant, fins i tot quan no diem res.
Al capítol 2 es tracta el 38% de la comunicació; s’explica la influència i la importància dels elements no verbals (silencis, rialles, sospirs...) per a millorar la comunicació amb els alumnes. El punt de partida, les respostes emocionals dels interlocutors es basen en com es diu i no en què es diu.
Amb el cos es parla més que amb les paraules. Hi ha molts tipus de gestos i formes de classificar-los. Segons la postura del cos poden ser oberts o tancats; segons la seva funció en la comunicació: emblemes, il·lustradors, manifestadors d’emoció, reguladors i adaptadors.
Dins de la comunicació del cos cal destacar la cara. L’expressió facial ens descriu l’estat anímic del interlocutor i depenent d’aquesta informació modifiquem el discurs. El rostre conté els ulls “espill de l’ànima” als que es pot atribuir quatre funcions bàsiques: expressiva, cognitiva, comprovació del comportament dels altres i reguladora.
Fins aquest punt el llibre tracta el cos humà però no el contacte físic. A la fi del capítol tres i principi del quatre es tracta aquest tema. A l’hora d’aproximar-nos a una persona s’han de tenir en compte que existeixen unes distàncies per cada circumstància que, a més, la canvien segons la cultura i la regió de procedència.
L’autora mostra que la necessitat d’espai és biològica a través d’experiments. Com el cas d’investigacions amb rates on alguns mascles es tornen homosexuals, corren en grups, assassinen o resten passius.
L’ocupació de l’espai també mostra la jerarquia que hi ha entre les persones i la tendència a obeir les ordres d’una jerarquia superior. Es mostra la prioritat que transmet el docent segons la distribució dels alumnes a classe o quan seiem a una taula amb més gent.
L’últim tema està destinat a millorar l’habilitat per interpretar i transmetre el llenguatge no verbal. Hi ha un especial èmfasis en la comunicació no verbal que afavoreix l’aprenentatge com, per exemple, les emocions.
Tots aquests temes estan il·lustrats amb una gran quantitat d’exemples, tests, gràfics i imatges que en faciliten la comprensió. Al principi de cada tema es troben unes seqüències de punts que es tractaran i una petita introducció, al final un resum que recull i fixa els continguts essencials.
Per facilitar la comprensió, les últimes pàgines del llibre es dediquen a un glossari de conceptes i unes extenses referències bibliogràfiques acompanyades de bibliografia.
En resum, es tracta d’un llibre interessant per conèixer la importància dels factors no verbals saber utilitzar aquests recursos en la comunicació que es genera a les aules.
.jpg)
Tras tantos años esperando el final, publicado inicialmente en 1997, la aventura termina. Se mezclan muchos sentimientos, alegres por saber el final y tristes por no volver (en un principio) a leer sobre el muchacho con gafas.
